dimarts, 27 de juliol del 2010

El nom de Iakov Braun no us dirà res

«I, per primer cop a la vida, unes gotes lentes de foc li ragen dels ulls: la Toibe ha après a plorar.» 

El gambit del diable, Iàkov Braun, Trad. Miquel Cabal, Ed. 1984. 



Una de les reaccions possibles després d'haver-se llegit El gambit del diable pot ser tornar-se'l a llegir de dalt a baix per comprovar que el que s'ha llegit no ha estat somniat, que no pot ser veritat que aquest Iàkov Braun hagi pogut desaparèixer setanta anys entra tanta purga i arxiu. Un altre acte probable, potser més prosaic, és el de retornar al pròleg, i adonar-se que havent conegut la increïble escriptura de Braun, la dissort i la injustícia que l'acompanyà en la seva vida semblin encara més terribles i que la pregunta retòrica que es formula en el pròleg Pavel Chinsky et bategui a dins a tu.
Sens dubte, mai no sabrem ―i és una llàstima― què podien contenir els manuscrits de maduresa que li van ser confiscats en l’arrest-perquisició de Samara i que es van evaporar durant la tempesta de les grans purgues. I, malgrat tot, no posem les mans al foc: al capdavall, ¿qui s’hauria pogut imaginar que, setanta anys després de la seva execució sumària, aquest jueu errant de la jove literatura soviètica trobaria finalment un editor... a França?
Penses en la literatura i el poder i que els papers no són tan fàcils de cremar.

A continuació, us oferim una part substancial del pròleg d'El gambit del diable, on s'expliquen les poques coses que es coneixen de la desafortunada vida de Iàkov Braun.

EL MIRACLE BRAUN

El nom de Iàkov Braun no us dirà res. Es tracta d’un escriptor i crític d’art rus, d’origen jueu, que va ser afusellat el 1937 i va ser perseguit des dels primers anys de la dècada de 1920.

«Què hi ha de sorprenent en això?», em direu amb raó. Al capdavall, mai no ha estat publicat a França! El que és sorprenent és que no ha estat gaire més publicat en el seu país, a Rússia. Si més no, mai en forma de llibre. Mentre era viu, només van sortir a llum dos relats en un diari de província al començament dels anys vint, a més d’una trentena de crítiques literàries i teatrals ací i allà. Això és tot. Setanta anys després de la seva mort, l’any 1999, la seva filla, Svetlana Riazànova, i una investigadora de Novossibirsk, Natàlia Sobolévskaia, unint esforços, van aconseguir que es publiquessin a Moscou, en un recull heterogeni de materials de la Comissió per a l’Herència Artística dels Escriptors Víctimes de les Repressions, dos dels tres relats que ara teniu a les mans. Totalment inèdit fins en aquest moment, «El gambit del diable» esperava pacientment la seva hora en les pregoneses dels arxius exsoviètics. Pel que fa al text d’«Els vells», l’únic exemplar que ens n’ha arribat (en uns fulls mecanografiats de pobra aparença, farcits de guixades i anotacions manuscrites de l’autor) no havia sortit mai, fins avui, dels arxius.

Vet aquí, doncs, com se sol dir, una primícia mundial. Setanta anys després de la mort de l’autor és tard, però sobretot és inesperat! La biografia de Iàkov Braun abunda en zones d’ombra, que, deliberadament, hem procurat no ocultar en el nostre intent de reconstrucció.

Iàkov Braun, el veritable nom del qual era Israel Veniamínovitx Braun, neix el 1889 (o bé el 20 de març del 1894?) i creix a Ielizavetgrad (actual Kirovograd), en ple cor d’Ucraïna. Fou allà que va abaixar el teló el primer teatre ucraïnès. Fou també allà on, després de l’assassinat del tsar Alexandre II, l’any 1881, tingué lloc un dels pogroms més importants del segle xix a Rússia. Aquests dos elements, ho veurem més endavant, marquen profundament i durant molts anys el destí de l’escriptor.

Braun comença els estudis superiors a Àustria, a la facultat de dret de la Universitat de Graz (o al conservatori de música?), estudis que va haver d’interrompre per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. De tornada a l’imperi, el jove de vint-i-cinc anys és absorbit per l’agitació política: s’adhereix a l’ala esquerra del partit socialrevolucionari (SR), que s’havia erigit en el defensor de les aspiracions de la pagesia tot preconitzant abans de res una reforma agrària radical. Per aquesta raó, Braun veu amb joia l’esfondrament del règim l’octubre del 1917, manifestació, segons ell, d’un esperit revolucionari forçosament galvanitzador...

A la primeria dels anys vint, un cop acabada la guerra civil, és a Khàrkiv, des d’on «puja a Moscou» (com ho fan a la mateixa època Bulgàkov o Oleixa). El 1922 s’encarrega d’una rúbrica intitulada «Teatre i llibre» a la revista moscovita Teatre i música, i l’any següent és col·laborador regular d’una jove revista de província, Els focs de Sibèria. Crític literari i teatral immers en l’efervescència creativa de la NEP (Nova Política Econòmica) moscovita, Braun veu que s’obre al seu davant un futur prometedor. Això, però, sense comptar amb el partit bolxevic en el poder, que no vol deixar que prosperin impunement els seus antics competidors. En efecte, en aquell mateix any 1922, té lloc el primer dels processos polítics públics cridats a convertir-se en la marca de fàbrica del règim: el dels SR! El passat de Braun l’atrapa i ja no l’abandona: després d’una intervenció imprudent en una vetllada-homenatge al populista rus Lavrov, organitzada al Museu Politècnic de Moscou, és arrestat l’estiu del 1923. Aleshores s’inicia una successió, rares vegades interrompuda, de detencions, trasllats i fixacions de residència. El relat «El gambit del diable» (aparegut a l’origen en una primera variant, intitulada més sòbriament «Els escacs», a Els focs de Sibèria l’any 1923) porta, doncs, la indicació final «Khàrkov, octubre del 1921 – Ust-Sissolsk, gener del 1928», atès que Ust-Sissolsk era justament la ciutat on l’havien relegat, encimbellada al nord-oest de Rússia, a la inhospitalària república dels Komis. En els arxius familiars, algunes cartes de reclusió esbossen una geografia carcerària: ara la presó de Súzdal, ara ―el dia de cap d’any del 1925― la de Iaroslavl, ara ―mitjan desembre del 1925― la de Kostromà...

Això no obstant, hi ha certs elements, igualment esparsos, que permeten suposar períodes de respir en què Braun pot retrobar l’efervescència de la capital, com ara el seu carnet de membre de la Unió d’Escriptors, atorgat el 29 de novembre del 1926, o encara altres remembrances familiars que evoquen, a la mateixa època, llargues passejades nocturnes en companyia de Maiakovski... A la fi del 1928 (acaba d’enllestir «Els vells»), Braun torna d’Ust-Sissolsk a Moscou. La seva filla se’n recorda: «Ara ja li han tancat la porta de les revistes literàries i teatrals. És redactor de la revista... La cria del bestiar. Però aquesta feina donava mitjans de subsistència, un apartament a l’edifici de pisos de la granja de cria a la vora de Moscou. Tot el temps que tenia lliure l’esmerçava treballant en nous articles i nous relats, en la seva novel·la (que, llàstima!, no havia de veure la llum)».

El 1933, l’any de la terrible fam que va seguir la col·lectivització de les terres, Braun fou arrestat altra vegada i condemnat a l’expulsió de la capital: «El 9 d’agost del 1933, va ser conduït escortat a Samara... A Samara troba la fam, l’escruixidora malària, la desocupació, la indigència... Treballa (economista d’una fàbrica de cervesa, professor de literatura en el complex educatiu del 106è regiment d’artilleria, director de la secció literària del teatre d’art dramàtic de Samara)... Torna a escriure molt. En condicions de fixació de residència. No li publicaven mai les obres».

El febrer del 1937, quan ha purgat la pena de tres anys de relegació, Braun és arrestat novament. És la darrera vegada. Obligat a confessar la seva pertinença a una organització terrorista implicant-hi quinze persones més, no para de proclamar la seva innocència (arriba fins i tot a començar una vaga de fam, el maig del 1937), abjurant amb vehemència del seu compromís polític de joventut: «He declarat que no desitjo “casar-me amb una núvia difunta” i que no mantindré mai més, pel fet mateix que aquesta núvia és difunta, el punt de vista difunt, quant a l’organització i la doctrina, del partit dels SR d’esquerra...» (extret dels arxius de la fiscalia militar de Samara). Declaració inútil. Aquest destí contrariat s’acaba de manera discreta. Condemnat a mort el 7 de desembre del 1937, al pic del gran terror... Executat deu dies més tard... Es desconeix l’indret on va ser enterrat... Rehabilitat el 13 de novembre del 1956...

I, recordem-ho, fins avui mai no ha estat publicat en forma de llibre, mai ni enlloc.

(...)

Pròleg de Pavel Chinsky a l'edició francesa d'El gàmbit del diable, que també obre l'edició catalana d'Edicions de 1984, trad. Miquel Cabal.

1 comentari:

  1. «L’exprés del nostre segle no coneix retards: la locomotora sembla que s’ofegui, les rodes, amb la pressa estan a punt de perdre els rails, els passatgers estan a punt de perdre el cap, i l’exprés, com si no passés res, s’afanya, panteixa i s’enfurisma, com si tingués un incendi al darrere, un altre al davant i encara un altre al damunt». Aquests mots pertanyen al relat titulat «El vells» (1928) de Iàkov Braun, escriptor i crític d’art rus i d’origen jueu que fou afusellat el 1937. Molt sovint sento la vida d’aquesta manera: un galop incessant de ferro que avança sense aturall; el gaudi del viatge, aquell que et permet mirar enfora i veure la plasticitat del camp o de la ciutat, el sol que fereix els ulls o la pluja que repica contra el vidre de la finestra, en definitiva, la vida, queda capolat per la la imatge de la velocitat. És un desassossec. M’aferro als mots de Giorgio Agamben: «Qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions». A Braun el van executar precisament per ser contemporani: la metàfora del tren és d’una modernitat absoluta.

    ResponElimina